Els nous termes ens parlen de nosaltres, de com som i de com voldríem ser. Doncs bé, des de fa un temps campa pel món l’adjectiu col·laboratiu -iva (per sort, poc a veure amb col·laboracionista): per exemple, l’aprenentatge, el consum, el dret, el finançament, la recerca i fins la cartografia se’ns han tornat col·laboratius. 

El perquè és senzill: l’ésser humà és bàsicament un animal social. I, encara que la història i el present ens demostrin a bastament totes dues coses, el cert és que la nostra animalitat ens atordeix i preferim remarcar molt més el vessant social que també tenim. Ho fem, a més, amb una certa gradació: hi ha coses que compartim (cotxe compartit, atenció compartida, aprenentatge compartit), però si volem destacar que, a més, són iniciatives obertes, participatives i basades en l’intercanvi, diem que són col·laboratives. I així ens arriben, vehiculats per termes nous, nous models de vida molt més socials… 

Comencem pel cohabitatge (en anglès, cohousing). El creixement de les ciutats comporta cada cop més l’acumulació d’habitatges i famílies en uns mateixos edificis (de fet, els romans ja tenien blocs de nou pisos). Però l’acumulació no garanteix en cap cas la socialització: sovint cada habitatge és un fortí, i els veïns, una molèstia inevitable. En contraposició, el cohabitatge combina espais privats i espais col·lectius en un mateix edifici, amb la intenció de cohesionar el veïnat. Poden ser comuns, segons el cas, les sales d’esbarjo, la bugaderia, una biblioteca, un taller de manualitats… Això permet estalviar espai i despeses a casa i també conèixer de prop quines habilitats i aficions tenen al primer tercera o al segon quarta. 

Ara bé, la sociabilitat no s’atura en l’allotjament, ja que una part important del dia la dediquem a la feina. És sabut que a les oficines molts dels projectes més imaginatius neixen a les màquines de cafè i a la cua de les impressores, i el cotreball (originalment, coworking) ofereix aquesta possibilitat als que fan feina d’oficina però no tenen companyia: en un espai de cotreball (o sigui, coworking place), treballadors que fins ara treballaven sols, sovint en una part del propi habitatge, tenen una taula, companys de feina, màquina de cafè, impressores i tota la infraestructura habitual. S’estalvien costos, se socialitzen i, qui sap, potser del frec amb els altres en surten… col·laboracions laborals imaginatives. 

Posats a fer, també hi ha qui ho ajunta tot, l’habitatge i la feina. Hi ha espais (en general, pensats per a joves professionals), on els llogaters disposen d’una zona de treball compartida, de zones de lleure també compartides i, a més, d’un habitatge privat (complet o tot just una habitació amb bany). És el model del coallotjament (en anglès, coliving), en què es difuminen alhora la frontera entre espai privat i espai comú i la frontera entre vida laboral i vida a seques. 

Conceptualment tots tres models ens venen dels països nòrdics, qui sap si perquè la falta de sol i el fred aguditzen la por de la solitud. De tota manera, s’ha de dir que, almenys en l’àmbit constructiu, aquí també en teníem mostres, i algunes de notables (com ara el Walden 7 de Sant Just Desvern). Deu ser que els mediterranis somiem igualment a socialitzar-nos.

I ara reconeguem-ho: fins aquí hem fet una mica de trampa, perquè lingüísticament en aquests tres casos (cohabitatge, cotreball, coallotjament) no tenim l’adjectiu col·laboratiu -iva afegit sinó la forma co- enganxada davant. Podríem pensar que senzillament es tracta del prefix con-, que el diccionari normatiu defineix ‘ensems amb, en comú’, però… Però, en realitat, cohabitatge, coallotjament i cotreball no volen dir només ‘habitar/allotjar-se/treballar amb algú’ (que seria més aviat compartir), sinó que fa tota la impressió que hi sumen la pretensió de fer-ne situacions obertes, participatives, d’intercanvi i de col·laboració. És com si el prefix con- de sempre ara agafés tots els matisos de col·laboratiu -iva perquè el puguem aplicar, d’una manera molt més sintètica i manejable, a qualsevol nom.  

I és que som animals, sí, però per sobre de tot el que volem és viure socialment.

[Text publicat al butlletí RECERCAT, número 182, novembre 2022]